Si algú necessita trobar-se amb algú de la Seu (o més enllà), si li cal saber alguna cosa, fins i tot estar al cas (reconeguem-ho, som així) d’alguna xafarderia, li convé passar pels vestuaris de l’Esquitx, que en trenta anys, que es diu ràpid i ràpidament passen, s’ha convertit en un dels punts neuràlgics de la vida a la ciutat, una comunitat transversal que es diu ara, per la qual desfilen des de nadons de mesos que potser recorden a la piscina el líquid amniòtic fins a aguerrides alumnes d’aiguagim que, com la Teresa Pich (deixeu-nos-la esmentar, tan pinxa ella), freguen els noranta anys. En aquestes tres dècades en funcionament que acaba de celebrar l’equipament esportiu, més de quinze mil persones han passat en un moment o un altre per les seves portes buscant el clàssic mens sana in corpore sano. 
L’Esquitx és obra de dos olianesos, Joan Camardons i Jaume Solé, que ja podrien donar consells a moltes parelles de com es mantenen els vots, perquè als trenta anys dirigint el gimnàs sumen la dècada prèvia, amb un negoci d’oci nocturn al seu poble. “Mira, doncs només és qüestió de ser tolerants i d’afluixar quan cal”, resta importància el primer. “I que com que no ens hem fet milionaris, no hi ha per què discutir”, puntualitza amb sorna el segon. 

Un buit per omplir
La idea d’un centre esportiu, més aviat d’una piscina, que és per on van començar, va ser així “pura emprenedoria”, puntualitza Camardons, simple qüestió de veure que existia un buit i mirar d’omplir-lo. Però res especial no els lligava amb el sector. “Vam veure aquest model de negoci a Solsona i vam començar a buscar l’emplaçament”, hi afegeix. Eren els temps que la Seu acabava de viure les glòries de les Olimpíades del 1992 i encara que la iniciativa no hi tenia res a veure, la ciutat estava sembrada de projectes i el seu va ser benvingut per l’aleshores alcalde, Joan Ganyet. Per la banda de la burocràcia municipal, doncs, tot va lliscar suaument. Una altra cosa, recorden els socis, va ser el tema econòmic. “Sort dels molts avaladors que ens van fer confiança”, encara que per tornar els préstecs, aquí sí que van ser ells qui van suar. Per obrir portes van fitxar les altres dues potes de l’Esquitx, la Gemma Vicente com a tècnica esportiva i la Susanna  Picado en la part administrativa. A partir d’aquí, un equip que avui s’enfila més enllà de les 25 persones. 
Pel que fa al públic, “es va crear expectativa i vam créixer molt ràpidament”. Encara hi ha socis que es mantenen des del primer dia –“i fills d’aquells primers usuaris, el tracte familiar és un plus”, pensen, i també deu comptar la festassa nadalenca que es munten cada any, hi afegim. El cas és que probablement mitja comarca ha après a nedar a l’Esquitx: avui en dia les escoles rurals en un radi des d’Organyà i Martinet utilitzen la instal·lació, a raó d’uns set-cents escolars cada any, calculem la quantitat d’infants que hi han passat, sumant-hi els de les classes que ofereix l’Esquitx mateix, i ara també són els alumnes d’INEFC-Pirineus que hi fan l’assignatura. 

Canvi de paisatge
“La Seu s’està convertint en un referent en el món de l’esport, i nosaltres no deixem de ser una part de l’engranatge”, reflexionen els socis. De retruc, els cursos que l’INEFC-Pirineus porta ja en la Seu comencen a notar-se en instal·lacions i negocis esportius, que troben amb més facilitat personal format. Això havia estat una dificultat els primers anys de funcionament del  gimnàs. 
També per aquí desfilen els del tòpic, els que es matriculen a principis de gener i s’esborren al març, però hi ha un gruix de gent molt fidelitzada.  “La gent cada dia està més mentalitzada que ha de conviure amb l’esport, i no sols com una moda, sinó perquè et sents bé, perquè és saludable, perquè el metge ho recomana”, apunta Camardons, que aprofita per llançar una pulla pel 21% d’IVA que comporta cada rebut, “quan abans del 2000 o 2001 els centres esportius teníem un IVA reduït”. I amb la de despesa mèdica que, probablement, la pràctica de l’exercici evita, puntualitza. 
I què s’hi practica? En això, com en tot, hi ha modes, innovació, si fa un parell o tres de dècades l’aeròbic, amb aquells escalfadors de cama tan cridaners, estava en la cresta de l’onada, avui sembla que el terme de moda és la força: fins i tot ciclistes i runners passen per les instal·lacions per completar els entrenaments treballant el múscul. Això i el ball estan a l’ordre del dia. 
Bé, i ara què? Tenim parella per a trenta anys més? Fins aquí poden llegir, que el futur té contorns imprecisos. Una dificultat sí que enfronten, i no són diferents d’altres negocis en tota mena de sector: el relleu. Els hereus han escampat per altres vies  i l’emprenedoria té pocs adeptes.