Diu Robert Lizarte que la Bàrbara sona “fina, fina”. La més fina de la parroquial de Sant Serni, que és molt dir perquè comparteix pis –el tercer– amb tres campanes més, la Sant Roc, la més moderna, del 1904; la Saturniana, del 1618, dita molt pròpiament la Grossa perquè pesa 720 quilos de res, i la Maria, una relíquia fosa el 1486, abans i tot del Descobriment d’Amèrica. En realitat, la més fina de totes és la Saturnina, però immediatament després, assegura, ve la Bàrbara. Una sorpresa absoluta perquè fins al març passat ningú no sabia com sonava. Fosa el 1833 pel fonedor Antoni Jacquetti, amb taller a la Seu, en algun moment del primer terç del segle XX va partir una feridura i va deixar de dringar. Fins que al març va tornar del taller del fonedor valencià Francisco Gómez –trenta anys ressuscitant campanes– i, oh, miracle, havia recuperat la veu. Que sona molt fina vol dir que fa “cliiing”, aclareix Lizarte, un so decididament agut, femení i català, a diferència de les castellanes, més testosteròniques, que fan “clooong”.
Ho han pogut comprovar personalment els fidels i també els curiosos que des del març, quan va arribar de Rafelbunyol, han desfilat per Sant Serni. La Bàrbara s’ha exposat des d’aleshores al peu de la nau precisament perquè tots la poguéssim tocar, fer-li pessigolles i sentir-li la veu. Però aquesta vida a la passarel·la se li acaba. Demà al matí serà hissada a la tercera planta de la parroquial, en una operació que promet ser tan espectacular com quan va ser despenjada l’octubre passat. I aquí es quedarà, al costat de la Maria, de la Saturnina i de la Sant Roc. No vol dir que en endavant no se la pugui visitar de tant en tant, i sempre que mossèn Ramon ens autoritzi a escalar el campanar, aventura d’altra banda molt recomanable. Però el que farem sobretot és sentir-la, perquè la intenció, diu Lizarte, és buscar-li un repic nou de trinca i incorporar-la al repertori.
Amb aquest objectiu ell mateix porta gairebé dos anys formant un grup de campaners –una desena–. La idea és anar deselectrificant progressivament el repic de les campanes, substituint l’actual sistema elèctric pel manual de tota la vida. Es van estrenar al Nadal passat, hi afegiran el repic de tempesta (no se sap mai), el del Consell (del Comú), el de Difunts (glups) i el de l’Angelus (bona excusa per aprendre’l). De moment hi tornaran per Tots Sants i l’endemà, el Dia de Difunts. A la Maria, la Saturnina i la Sant Roc se’ls afegirà aquesta vegada la Bàrbara. Tot i que, adverteix Lizarte, té un so tan alegre que el que més li escau és un repic de festa major o de festa grossa, que podria ser Nadal o Sant Roc. Veurem com acaba això.
La restauració de la campana, per l’anomenat mètode Lachenmeyer –que consisteix a escalfar el bronze a 1.100 graus, just abans que el metall es fongui, i aprofitar aquest moment precís per suturar els traus, per deixar-la després refredar molt lentament– ha permès determinar-ne exactament la composició química. Amb sorpresa inclosa, perquè al costat del coure (75%) i de l’estany reglamentari (19%) s’hi ha detectat plom (35), antimoni (0,8%) i sofre (0,70%), que dius, d’acord, però també, glups, restes d’arsènic (0,50%). Sospita Lizarte que aquests elements corresponen al nyap que dos presumptes campaners van perpetrar als anys 50, quan es van presentar a Canillo, van despenjar la pobra Bàrbara, va encendre un foc al cementiri i van intentar implir les fissures de la campana amb una massa informe que era impossible que sonés de cap manera.
El que no s’ha pogut determinar, i probablement no se sabrà mai, és quan i per què li van sortir les dues enormes cicatrius, una de vertical i en forma de Y de 36 centímetres de llarg, i una altra d’horitzontal de 27, que són les que ha hagut de cosir Gómez. Ell sospita que la tara li ve de mena: els Jacquetti, diu, eren fonedors prolífics però matussers, i la prova és que la campana de Sant Cristòfol d’Anyós, que també va sortir del seu taller, té dos forats importants a la corona, que tot i així no li impedeixen sonar com Déu mana. De fet, la pròxima candidata a desfilar pel taller de Francisco Gómez –que ja va ressuscitar la Jesús i Maria, fosa el 1597 per a Sant Jaume dels Cortals– no és la d’Anyós, sinó una altra Maria, aquesta de Sant Esteve, anomenada Gandula i fosa el 1856, no ho dirien mai, per un altre Jacquetti. També va fer en algun moment figa, però s’ha demostrat que entre Lizarte, Gómez i Lachenmeyer poden obrar el miracle i tornar a la vida campanes que semblaven condemnades al silenci. Amb la Gandula, diu, “ja ho tindríem tot. Les 120 campanes andosines a punt de repicar”.
