Vostès es demanaran què se n’ha fet, del 3D, oi? Nosaltres també. L’última notícia que en vam tenir va ser amb la primera entrega d’Avatar, que a banda de recaptar una milionada semblava l’enèsima resurrecció de les tres dimensions a la pantalla gran. Les expectatives eren naturalment falses. Allò va quedar en res –recordin el tristíssim final de la sala IMAX de Barcelona– i per això és doblement sorprenent la singular proposta de Miquel Planchart. El fotògraf barceloní exposa fins al 10 de maig a l’Espai Caldes la sèrie De formes deformes mig centenar d’imatges estereoscòpiques. És a dir, tridimensionals. Hi ha truc, és clar, perquè es tracta simplement d’una il·lusió generada a través de la superposició d’imatges convencionals –és a dir, bidimensionals– que contemplades amb les clàssiques ulleres amb doble vidre, de color blau i de color cian, enganyen el cervell i li fan reproduir una imatge amb aparença de profunditat.

El truc aquest és quasi tan vell com la fotografia i no cal anar gaire lluny: l’Arxiu Nacional conserva unes desenes de plaques estereoscòpiques de principis del segle XX. La gràcia de De formes deformes és que les imatges de Planchart, dividies en sis bloc temàtics –Ruïnes, Arquitectònic, Inanimats, Indústria, Rostres i Natura– es poden contemplar de tres maneres: la primera, la fotografia convencional, en petit format, en les 2D habituals i que és en l’origen de l’obra de veritat, en mitjà format i que el fotògraf ha construït amb l’ajuda del Photoshop, donant-li una, dues o moltes voltes a la imatge primigènia, desplaçant i solapant aquestes fotografies així manipulades. El resultat és un efecte fractal que evoca formes vagament oníriques i que flirtegen amb l’abstracció. Això, si les contemplem a ull nu. Si ho fem amb les ulleres 3D que faciliten a l’entrada –i que s’han de tornar a la sortida, si no, te les reclamen– aquells paisatges marcians es converteixen en formes tridimensionals que semblen lluitar per emergir de la tela. És inevitable allargar la mà per comprovar que allò és una pura il·lusió i que és el fotògraf, jugant amb els defectes del nostre cervell, el que està generant un fals efecte estereoscòpic.

Tant li fa, perquè el resultat és espectacular. Provin amb  les titulades Paroxisme angular, Mirant el cel, Amb ulls de glaç i Formes transmutades, que a més es pot mirar amb les ulleres invertides i genera un efecte còncau (i no convex). De formes deformes es completa amb un taller intensiu de fotografia estereoscòpica a l’escola d’art de la capital que impartirà el mateix Planchart, i una exposició  de menor dimensió a La Llacuna, en el que és una estupenda  i pionera col·laboració artística entre els dos comuns, i amb un espai sonor creat ad hoc per Lluís Casahuga, Kic Barroc i Toni Gibert, aka Fonorama.