El pont dels Escalls torna per fi a la vida. Hem hagut d’esperar vint mesos, vint, des que al juny de fa dos anys va començar la primera intervenció integral que s’hi ha practicat mai. Per algun motiu insondable, el dels Escalls havia sigut fins ara l’aneguet lleig dels nostres ponts. Potser perquè, com insisteix l’historiador David Mas, el fet de trobar-se en un engorjat, i vint metres sobre el nivell habitual del Valira del Nord, l’ha salvat de les fatals revingudes que periòdicament han devastat els nostres viaductes. Només han de pensar en el pont d’Engordany: l’actual data del 1815 i es va construir sobre les restes de l’anterior, que s’havia enfonsat el 1772 víctima de l’aiguat de torn.
Però avui toca parlar dels Escalls. Si s’hi acosten aquest matí potser tenen l’honor d’estrenar-lo i tot, perquè tot just ahir el Comú en va retirar les tanques que en barraven el pas. De fet, la restauració pròpiament dita, inclosa l’excavació arqueològica, havia conclòs a l’octubre, però fins ara no s’ha obert el pas al públic per netejar-ne els entorns i per instal·lar-hi la (inesperada) barana metàl·lica, que s’ha decidit col·locar al centre de l’estructura. No estava en absolut previst. De fet, un dels canvis més visibles respecte al pont que coneixíem fins ara és la desaparició de la tanca que anava de banda a banda del pont. Se n’ha hagut d’instal·lar una de més discreta al tram central perquè l’excavació que s’hi va practicar l’any passat va deparar dues sorpreses majúscules i els arqueòlegs han hagut d’adaptar-hi el projecte inicialment previst. La primera de totes, l’esquena d’ase que li ha sortit al pont. A diferència de com els escaldencs el recordaran, en lloc de pla com una raqueta de ping-pong el paviment dibuixa avui una ostensible gepa. De fet, és el traçat i la forma habitual dels ponts de tradició baixmedieval, i només cal que pensin en el de la Margineda i, paradoxalment, en el també escaldenc pont Pla, que en realitat no ho és.
Amb el pas dels temps el sòl es devia anar omplint de successius nivells de grava, terra, pedra i altres sediments fins a deixar-lo completament aplanat. L’excavació, i aquí arriba la segona gran sorpresa, va permetre retirar aquests nivells afegits i restituir-li no només l’esquena d’ase, sinó també el paviment original de còdols i morter que es conservava pràcticament intacte d’un costat a l’altre i amb només una llacuna fragmentària al centre del pont, just on passava la intempestiva canonada que va aparèixer als inicis de l’excavació i que ha retardat tota la intervenció perquè estava encara en ús i va caldre retirar-la abans de prosseguir-la. Aquesta part del paviment és l’única que s’ha reconstruït de nou en nou. La resta és l’original.
I la pregunta és òbvia: a quan ens referim, quan parlem del paviment original? L’única mala notícia d’aquesta suculenta intervenció és que no s’hi va recuperar cap fragment ceràmic que permetés aventurar una datació aproximada, i Patrimoni va acabar descartant la prova del carboni 14 perquè presenta unes forquilles temporals tan àmplies que són poc concloents quan parlem d’estructures modernes. Patrimoni sosté que podria ser dels segles XIII, potser XIX. Mas, autor d’un estudi pioner sobre els ponts de pedra d’Escaldes, li suposa un origen medieval. La menció documental més antiga data del 1487, una herència de casa Ribot que fa referència al pont “de la Call”, el nom primigeni del viaducte –Escalls, diu Mas, no deixa de ser una contracció dels Calls o del Call, referit a un camí o pas estret de la mateixa manera que les Caldes van derivar en Escaldes. El 1807 continua, el Comú d’Andorra la Vella va fer anar a buscar calç a Noves de Segre per reparar el pont –li va abonar quatre jornals a Pelegrí Martí per la feina, dos per a ell i dos per a la mula– i el 1881 va ser l’escenari de la firma del Tractat que du el nom dels ponts i que va posar fi a l’anomenada revolució d’aquell any, a compte –com són les coses– del casino: els andosins partidaris de Don Guillem el volien, els del morro fort, no i quasi arriben a les mans. En canvi, no existeix cap argument historiogràfic, arqueològic o documental que avali que va ser al pont dels Escalls on el 1278 es va firmar el primer pariatge. Una pura mistificació històrica. Hi ha un consens històric absolut que el Pariatge es va firmar a Lleida.
Amb el pont dels Escalls per fi obert, el públic conclou l’ambiciós programa engegat fa tres anys pel Comú i pel ministeri de Cultura per rehabilitar els tres ponts de pedra del centre urbà de la parròquia: el dels Escalls, el d’Engordany i el de la Tosca. Les dues administracions hi han invertit 490.000 euros, i el pas següent –ara ja per compte exclusiu del Comú–serà instal·lar-hi una il·luminació que en ressalti el valor patrimonial. El concurs per a l’execució del projecte s’adjudicarà la setmana que ve i l’objectiu és estrenar-ho al juny.
