Presentarà el llibre demà, a les set, a l’església de Sant Miquel.
Sí, acompanyada de Lluís Obiols i Climent Miró. El lloc i la companyia són molt simbòlics: entre els tres i precisament en aquest lloc va ser on, fa ara ja catorze anys, va sorgir la idea de recuperar el cant de la Sibil·la a la Seu d’Urgell. “Que bé sona aquesta església”, vaig dir durant una visita, i en Lluís va recordar que precisament hi havia una versió pròpia de la profecia. Ens vam posar en contacte amb mossèn Parès, que ho va veure també molt clar. Una conjunció astral.
Tot rodat.
Comptem també amb la complicitat de Sònia Lanau, la directora de l’escola municipal de música. En principi, per preparar els nens del cor. Ara, com que l’orgue està en reparació, també per al quartet de corda que ens acompanya.
Anem al llibre.
Com sabeu, soc historiadora, he estat fent estudis, més que de música, sobre paisatges sonors d’època medieval, amb la tesi doctoral, i la Sibil·la hi tenia a veure. A banda, com a soprano vam fer aquesta recuperació de la Sibil·la de la Seu. Com a intèrpret, hi aporto la sensibilitat particular. Vaig trobar tota una documentació que apunta que on arriba primer la litúrgia que comporta la Sibil·la és a la Seu.
...?
Al segle IX, quan canvien les estructures litúrgiques, és a la Seu d’Urgell on primer entren aquests discursos que incorporen la Sibil·la. Després s’escampen per Catalunya.
Recordi’ns-ho.
A finals del segle VIII hi ha tot el procés per l’adopcionisme del bisbe d’Urgell, Fèlix. Es considera una heretgia i la diòcesi és arbitrada pel bisbat de Lió en el context de la implantació carolíngia a Catalunya, que arriba acompanyada de la nova litúrgia, romanofranca. Entre aquesta literatura que arriba, per raons tant polítiques com religioses, entren els versos de la Sibil·la.
Per què?
La profecia va ser adaptada i readaptada durant l’Antiguitat, fins que l’excusa d’aquesta profecia absolutament metamorfosada, manipulada, queda recollida per Sant Agustí. Ho recull com el testimoni que ja s’havia predit el naixement de Crist. El seu successor, Quodvultdeus, va fer uns discursos contra les heretgies i aquest és un dels arguments.
Un engranatge de poder.
Hi ha raons polítiques: les raons que fa la cort carolíngia per eliminar el bisbe Fèlix. L’adopcionisme, recordem-ho, deia que Jesús era terrenal, adoptat per Déu. Però Carlemany, el primer emperador d’Occident que no és divinitzat, vol que ningú tingui l’excusa de dir que és fill de Déu perquè és adoptat. Pot semblar un detallet, però en aquell moment no es pot deixar passar per alt.
Com ho rep el poble? Amb aquesta part tan mística, una senyora que canta, com vostè mateixa diu...
A banda de les raons teològiques i polítiques, és cert que la Sibil·la atrapa molt. Poden haver-la prohibit, canviat, fer-li de tot... però qui fa que la Sibil·la fos el que era, és la gent. Si no hagués atret, allò hauria passat com un discurs més, però no, va atreure. Actualment, que poca gent va a missa ja, segueixen anant a sentir la Sibil·la, i no sols per la cosa històrica i musical, no; és un personatge que té una autoritat, que atrapa.
Més en temps d’incerteses.
El que deia, al seu món, que era un món en canvi, és que la solució és el cristianisme. Ara també estem en un món en canvi i segueix atraient.
Un llibre previ, d’Antoni Gelonch i Oriol Pérez Treviño, on apunta que crea sentiment de comunitat.
Bé, a banda que és un llibre d’un caràcter diferent –en aquell, la Sibil·la és l’excusa per parlar d’una sèrie de pintures– aquest apunt en concret, sí que diria que arriba un moment, al segle XVI, que no és ben bé que la Sibil·la es prohibís, però la litúrgia va canviar. I en aquell moment, la fórmula litúrgica on hi havia la Sibil·la, va desaparèixer, com tantes altres coses. No va ser un gran daltabaix, però hi ha tres o quatre llocs on es manté. El principal, Mallorca.
Un dels pocs llocs.
Com l’Alguer, entre d’altres, sí. És un senyal d’identitat molt estimat a Mallorca, té una transcendència molt gran. Allà sí que té aquell sentiment de comunitat.
A la Seu d’Urgell?
Aquí, com que ara s’ha obert a la participació –no és que vingui un cor forà i canti molt bé– se l’han fet seva. I el que es canta, insisteixo, és la versió d’Urgell, la Sibil·la pròpia, no la mallorquina. S’ha anat convertint també en un tret d’identitat, en una tradició de la ciutat.
Particularitats?
És una versió molt semblant a la de l’Alguer. En algun moment o un altre, devia ser una versió estàndard, però en altres llocs va evolucionant, com a Mallorca, mentre que aquí es va deixar de fer.
Hi ha una versió de Montserrat Figueras.
És una versió amb molta instrumentació que l’acompanya. Musicalment molt interessant, però no és aplicable a la litúrgia, tampoc per la durada. Igual que vaig acompanyar durant molt de temps la de Maria del Mar Bonet, que s’interpreta a la catedral de Palma de Mallorca. Però també és molt diferent de la nostra.
